El nou projecte dels Pink Palangates

5 de desembre del 2010

Ja fa gairebé cinc mesos que vam tornar dels Estats Units. La promesa de penjar les fotos del viatge s'ha esvaït amb la il·lusió del nou projecte que aquests dos Palanganes volen començar aquest pont de la putíssima constitució. 

La idea que ens volta pel cap no és nova, diríem que va sorgir a casa d'en David i l'Alba a Corvallis entre margarites i lassanyes de verdura. Potser aquesta barreja cultural de quatre catalans (cap d'ells del mateix indret) a una casa dels Estats Units degustant menjar italià i bevent un còctel d'origen mexicà ens va inspirar.

Doncs bé, sense més dilacions, us volem anunciar que els Pink Palangate comencen l'aventura de conquistar les 7 MERAVELLES del món!!! Sí, sí, ho heu sentit bé ens hem proposat fer-nos una foto davant de cada un dels edificis i monuments que estan dins del llistat que hem trobat a la Viquipèdia.

Per anar fent boca us deixem la llista aquí:

1. El Coliseu de Roma (Itàlia)
2. El Taj Mahal (Índia)
3. La Gran Muralla (Xina)
4. La ciutat de Petra (Jordània)
5. Els Crist Redemptor (Brasil)
6. El Machu Picchu (Perú)
7. Chichén Itzá (Mèxic)

Com podeu veure encara ens queden mooolts quilòmetres per fer, però ja sabeu que en som ben capaços. El primer monument que anem a retratar és el Coliseu, d'aquí a poc penjarem la foto!

I per recordar moments mítics que hem explicat al bloc us deixem amb algunes fotos del nostre passat viatge:

Esther i Damià davant del Gran Capitain a Yosemite

Damià i Esther a M. Lakes

En Dami i en Chevri camí de Las Vegas

El Gran Canyon

Venice Beach (Los Ángeles)

28J SFCO (ja fa 40 anys!!!)

Una de les cases de la Fabrellas (Granada)

Hola a tots i totes,

ja feia dies que ens ens voltava pel cap fer una petita entrada sobre el 28J a San Francisco i finalment ha arribat el dia que tenim una estoneta per poder redactar quatre línies i penjar algunes fotos, perquè en aquest cas sí, que una imatge val més que mil paraules.

La moguda del dia de l'Orgull a San Francisco comença ben d'hora, la desfilada és a les 10h del matí. La gent ja hi va una mica abans per agafar lloc, és com anar a esperar els Reis Mags, has de portar els estris necessaris per aguantar gairebé 5 hores de carrosses i nens i nenes roses. La gent porta una cadira, una nevera, molt de menjar i un munt de trastos que no serveixen per res més que per fer nosa .. en fi una fauna realment esperpèntica.

 

La desfilada comença amb un munt de nenes roses sobre una Harley, sí sí sí ho heu llegit bé, allò era un remat de bolleres sobre rodes brutal... mai havíem vist tantes camioneres per metre quadrat! Un cop va haver passat aquesta motoritzada ve el torn del remat dels oficis. Totes les professions que us pogueu imaginar tenen un espai sobre l'esfalt: bombers, policies, escombriaires, mestres... i fins i tot pastissers... també un bon quadre costumista per contemplar! 

Després dels oficis trobem el quadre de les marques comercials, per flipar, les empreses paguen una pasta  per desfilar el dia de l'orgull un munt de bancs, cerveses, partits polítics montant el xou per atraure l'atenció del personal gai... és ben bé... Aquesta part de la desfilada té el seu punt perquè t'omplen de porqueries fins a dalt de tot, que si mocadors, pegatines, pots per fer bombolles de colors... un munt de merda que ens va servir per fer les mil i una conyes que us pogueu imaginar jajaja.

I finalment venen les carrosses dels gais professionals tot de nens de plàstic amb la música a tot drap per anar-te ambientant per acabar la festa del 28J amb concerts al carrer, paradetes de menjar, paradetes de roba i sobretot adolescents borratxos... i tot això a les 2h del migdia amb una cleca de sol quen ens va cremar el nas i les potes de gall que ja ens comencen a sortir.

La de gent rara que vam veure pel carrer ballant, endrogant-se, menjant, bebent... de veritat que no hi ha paraules per explicar la gran moguda que és el Dia de l'Ogull a San Francisco.

Com que ja sabem que a vegades, per no dir sempre, fem els posts massa llargs us deixem amb una selecció de fotos perquè us pogueu fer la idea de com és el dia de l'orgull.

Àpali, un petó ben fort.

grup de bolleres motoritzades

bolleria masculina

els/les polis roses

fauna I

f

fauna II

els nens roses de l'escombra

fauna III

fauna IV

On estava NYC??? Palanganes fins al final....

Casa d'en Damià, 30 d'agost del 2010.

Per si de cas hi ha algú que encara llegeix i segueix aquests dos beneits dir que el nom de Palanganes va com el color, a mida, ja que ja tenim uns bons collons i uns bons ovaris  tardar més d'un mes a fer la última entrada del bloc.

Suposo que encara ens queda una mica de decència i el  fet "de començar" ens porta al fet de "cal continuar-ho" ja que no podem dir "acabar-ho" perquè queden mil pixades fora de tests aventures i xascarrillus que si els voleu seguir ens encantarà compartir amb nosaltres.

Va que quan m'allargo massa i faig rotar (Damià)... A la idea i a explicar les aventures per la ciutat dels gratacels...

Espero que el meu alzheimer precoç em permeti recordar les quatre coses que volem compartir amb vosaltres i que entre els dos Pinks en fem mig i quedi un resum tardà però acceptable

Arribada des de Corvallis a NYC un súper vol que ens planta a NYC el dia 16 sense saber massa bé on anem.

Cal que agafem el metro, i tot i la distància de Girona, entenem un metro com el de BCN ... D oncs ni hablar del peluquín... El trajecte de l'aeroport fins al centre de NYC es tarda quasi una hora i mitja... ja ens pensavem que anavem a una altra ciutat!

Buscar l'hotel? Odissea o repte a superar? Merda de metros que només es connecten cap a la part de dat de la cuitat i cap a la part de baix amb línies verticals.... Arribem al centre i  vinga comptar avingudes.... sort que les matemàtiques inicials les vam superar sense anar a setembre i sabem comptar tots dos fins a les tres xifres. Avda 49 amb no sé quin travesser trobem el nostre hotelet. Genial d'exteriors i correcte d'interiors. Descarreguem dutxa i higiene personal que ens fa tornar de l'essència animal a ser tot lo personetes que podem ser...

Aquí dedicarem un petit homenatge al Joan ("Sisten" pels amics del curro) que ens va passar tot un croquis elaborat a mida per gent justeta com els presents que ens anava marcant icones i raconets per visitar.

Barreja de carrers, barris, gratacels, llums i avingudes. Gran ciutat acollidora que saps que per poc que hi puguis en algun moment proper t'hi tornaràs a teletransportar per continuar gaudint-ne.

Primera nit per cercar la nostra dosi que anava aferrant una dependència als Capitans Morgan  with coke que ja sabia demanar i fins i tot m'entenien....

Dies intensos de rutes inventades amunt i avall: edificis grandiosos, vistes excepcionals, rareses, placetes, el pulmó de la ciutat: Central Park, continuem amb la nostra cultureta de pintures i museus d'art, anem a fer el rosa, no fos cas que ens desentrenèssim i en desaprenguèssim.

Antros de barris castissos força cuits on, com no, des d'una vessant no tan luxosa i més mundana trobem una drag tronada de ciutat que ens fa riure molt mentre intentem comunicar-nos en un local de nens roses amb un espanyolet montat al dòlar.

Metros amb habitants peluts i no em refereixo a perroflàutics sinó a rates i altres espècies de la fauna salvatge.

Esther m'ajudes a continuar amb un cert interès turistic de la ciutat. Ara a mi em toca escriure les excel·lències de la ciutat. Què us haig de dir? Que ens va fascinar? Que ens vam sentir petits al mig de tant de formigó? Que vam estar a Brodway complint un dels somnis de la meva vida?... No sé gent no sé que dir-vos... Ja tinc prou feina a triar les fotos!!! (Esther)

Resumint moments importants: 

- Es va anar a veure Lion King, un musical que per pagar-ne les entrades vam haver d'hipotecar-nos els òrgans vitals, ho deixaríem en un ronyó i mig cadascú.

- Vam anar al Bronx en honor al APM. Hi vam passejar com a peix a l'aigua que per dos personetes que volen ser normaletes pot ser un indicador de risc

- Passejada per un estadi yanqui de baseball del què no en se res més que és un esport que es juga amb una pilota petita blanca i un pal anomenat .... bat.

Racons, mercats, targetaso de Visa Oro per ser guais amb uns Levi's i rejuvenir el nostre calçat amb unes Converse... que hem pogut comprovar que ens fan mal als ulls de poll.

Mainada espero que l'Esther ho puleixi

Mil petonets a tots els que han tingut la paciència de llegir-nos sense tenir un brot de còlera ni caure en una vasca infinita que els hagi desnutrit.

Esperem continuar fotent el titella amb to rosa que ens encanta i ho gaudim al 300%

Petonets

 amb el cartell de The Lion King

 la gràcia de la foto rau en què en Damià i jo sortim jajaja

PS: prometem fer una crònica només del dia de l'IOrgull i una crítica musical del concerts que hem anat aques estiu, però penseu que ara mateix els Pink Palangates viuen a 1000 km... Però no hi ha distància que el poder rosa no pugui superar.

PS2: en properes entrades donarem una exclusiva que pot canviar les nostres vides...

Can David i L'Alba

Casa de la Fabrellas, la  de Girona,  23 de juliol de 2010

Amics tots,

Ja des de Catalunya i superant el jet lag de la nostra recent arribada tornem a la nostra tasca pendent que es informar als nostres seguidors de les aventures fins al moment.

Us vam abandonar a LA i cal que sabeu com va anar el nostre suplici fins arribar a casa dels oregonesos catalans.

Aventura d'autobusos nocturns. Primer el de LA-SFCO entre multitud de gent, olors corporals, dimensions estrastosfèriques de cossos refets i un llarg etcètera ens planten a SFCO a  dos quarts de sis del mati. Semblàvem els dos gossos de l'anunci "Ell mai no ho faria". Pit i collons havíem de superar el dia fins el proper bus.

Era diumenge i ens en vam anar a mercat al port de SFCO a veure tòtils comprant fruita ecològica a preus impossibles per la nostra butxaca però sense euruuus donaven menjar gratis..... Ni que no us ho creieu vam fer el vermut més sa que hem fet cap dels dos fins a l'actualitat ( préssec, nectarina, panses, més préssecs de colors diferents i tots biològics). Al migdia arrossegant-nos i plorant pels racons descobrint barris castissos de SFCO i ja mig morts agonitzem a l'estació d'autobusos.

Segona nit de roncamenta fins a casa d'en David i l'Alba. Quan ens despertem al mati comencem a veure paisatge verd... vol dir que arribem a Oregon.

Benvinguda catalana, filològica i oceanogràfica. Retrobament esperadissim i com no afartamenta: barbacoa de catalanets escampats pel món a les cinc de la tarda....  Tranquilitat i bons aliments.

En David i l'Alba pensem que viuen en un pais somiat que ni ells mateixos creiem que pensaven que podia existir. Paratges idíl·lics, gent nova, interessant i acollidora i tots els imputs externs que satisfan a les dues personetes: aigua, verd, muntanya i bicis txxxx, alto, bicis amb B alta.

Els nens roses han estat acollits en una caseta luxosa i tranquila i ens sentim portats en safata d'argent (intento estar a l'alçada d'aquest collons de filòlegs de català light que saben escriure bé: Damià); Hem de recompensar els bons tractes i un bon àpat català i un traginyol de ratafia ens fa plorar a tots plegats. Nens l'Alba prèvia recepta d'internete sap preparar uns Margarites que ni els millors barmans o barwomans internacionals.

Ruta amb experts per la universitat de l'Alba, parcs naturals i platges inhòspites, ports de fotografia, bestiotes marines, que no som naltrus si no uns lleons marins amb panxes prominents com apunten a ser les nostres. Sense saber-ho, mireu que és puta el destí, com aquell qui és boig vam fer cap a una fàbrica de cerveses artesanals de la zona on vam poder exercir de sivarites catadors de cerveses de mil colors i gustos diferents fins i tot gust de colonia "Heno de Pravia" d'aquelles tan admirades per les nostres àvies respectives.

Aquestes lletres dedicades al temps compartit amb l'Alba i en David no ens poden fer oblidar a gent fugaç però que recordem amb carinyet com poden ser: la Clara (elaboradora de pans artesanals sense amassar), l'Aloma i els seus pares (que no és la Rodoreda si no dos catalanets oceanògrafs), parelles respectives i gent singular de la que no en recordem el nom, ah! i la Gabi i el seu futur espòs que amb un insult peculiar com " puta... que la boca se te vuelva chicharon" va ser tan castissa que a una revolució de quatre milions de paraules per minut ens va arribar a convidar formalment al seu casament que tindrà lloc el 19/12/2010 a Mèxic. Aprofitem l'avinantesa perquè abans que la memòria de la Dory del Nemo ens ho faci oblidar els podem desitjar que els vagi molt bé i gaudeixin de mil moments feliços.

Tombets amb els nens, converses, mil riures, records de la pàtria, la puta roja i la mare que la va parir ,i mil anècdotes ens fan feliços dels moments compartits amb els nens oregonesos.

David i Alba nosaltres també us enyorem. Cuideu-vos i entreneu el beure per aquestes festes de Nadal.

Propera entrada: aventures per NYC

Moltes gràcies a tots els que ens llegiu.

Petons!

barri peculiar de SFCO

 una de les millors vistes de Corvallis

 

Los Angeles "e molt gros"

Los Angeles 9 de juliol de 2010

Seguidors i admiradors tornem a informar vos de la nostra situacio a poques hores d'abandonar LA.

Aquesta ciutat de contrastos ens ha mostrat dues de les cares mes emblematiques dels EEUU. Per una banda hem pogut visitar i veure tots els icones que surten a les series i les pel.licules produides des d'aquesta ciutat. Hem passejat per Hollywood, per Venice Beach (aqui fins i tot ens vam atrevir a imitar un dels icones, vam llogar uns patins en linia per sentir-nos com un extra mes dels 'Vigiliantes de la Playa'), per West Hollywood on seguint els consells de la ja consagrada guia Lonely  vam poder degustar amb tots els sentits els millors mojitos que tan l' Esther (que hi te carrera) com jo ens hem posat a la boca fins al moment (natural, amb gerds, amb mango i amb pinya totes aquestes varietats acompanyades d'una tja de canya de sucre).

La part mes crua que tambe hem respirat la hem copsat des de l arribada amb exemeples com: respirar constantment en l'ambient olor a pixum, als vespres (perque no podem dir nit, ja que en aquest collons de ciutat la gent es retira cap a casa com les gallines, a les 21 hores ja no trobaves ni gats pel carrer), trobar a les voreres tanganes de tendes de campanya de homeless que hi passava la nit, visitar supermercats encoberts on hi havia mes armes i droga per metre quadrat que iogurts o fruita a les estanteries i un llarg etcetera que no acabariem.

La part divertida d'aquesta ciutat se l'han emportat tots els hispans que ens han hagut d'ajudar en els milers de trasports publics que hem hagut d'agafar a causa de la immensitat d'aquesta ciutat. Perque es molt grossa!!! Nosaltres acostumats a que dos parades de metro equivalen a dos carrers ens hem fet un fart de voltar com a dos beneits preguntant amunt i avall com arribar els puestos. La frase mes utilitzada ha estat "is sou far for gaulquin..." i si teniem sort ens dien "es muy lejos para ir andando, van en carro?'

Aquest mati intentant aconseguir provisions pel llarg viatge que ens espera de nits amb autobus fins a casa d'en David  hem volgut aprofitar les ultimes horetes i ens hem perdut pel barri de los Feliz i hem passejat per Bel Air... Aqui hem tornat a donar gracies a la poblacio hispana per guiar-nos, donar-nos calderilla per pagar el transport public etc... El preu que hem hagut de pagar es haver d'escoltar-nos que orgullosos hem d'estar de pertanyer a la "Roja" la millor sel.leccio, la que guanyara sense dubte el Mundial... quan tan a la Fabrellas com a mi se'ns en pixa que collons foten. (David, espero que ja tinguis les birres apunt per poder mirar la final tots juntets al nou sofa de casa teva, que ja sabem que en Dami i jo l'haurem de montar jijiji)

Be familia ens acomiadem fins a la proxima entrada!!!

PS: Xecu i Maria dormir en un cotxe quan et manca la son i per mi ha estat la primera vegada en 28 anys que tinc es molt puta ja tens rao ja, Maria (Damia).
I mira que anava amb un sac d'aquells que a mi em fan roncar com una berra i ni aixi em vaig poder concentrar pel son, gracies als moviments cismics que en Dami ocasionava cada vegada que intentava que el fred marxes tot solet! (Esther)
Bolbe noia (desperta i atenta com sempre) La mestressa del Censi sembla que de cara a l'estiu que tota cuca viu a Olot la fan treballar, aquella gent dels xumbitus..... no quedis llomada.....  Gracies per preocupar-te per la nostra salut fisica, mental i alimentaria estem el millor que podem estar.... Petonets (Damia)
Atom que sapigues que ja tinc un sac d'aquells super ligths, que per sort al ser Deca, tambe em regulen la temperatura jajaja. (Esther)

Las Vegas i Grand Canyon

Las Vegas, 5 de juliol del 2010

Hola familia seguidora:

Primer de tot dir-vos que intentarem fer vos cas en els dos consells que ens doneu primer que les entrades al blog siguin mes curtes i la segonda intentar penjar les fotos. Si no ho fem mentre estem a USA, prometem fer-ne una seleccio i penjar-les a la tornada. Aquests yankis no tenen obertures per posar les targetes de camera als pc publics, i la Fabrellas ha perdut el cable de la camera al pc, no sap a quina casa ho te.

 

Arribem a las Vegas i ens trobem un desert monumental on al bell mig hi ha una ciutat on hi pots trobar de tot les 24 hores del dia: llum, casinos oberts, serveis de prostitucio que te ls ofereixen amb flyers al mig del carrer....

Arribem al nostre hotel Circus Circus i ens trobem una gran carpa de circ on a dins les 24 hores del dia hi ha qualsevol servei disponible i fins i tot un parc d'atraccions dins de cada hotel com un petit Port Aventura. Fem un tour turistic per poder coneixer l' hotel i no perdre'ns i l'endema comenca laventura per passejar pels carrers super il.luminats i amb cartells i panells enormes que ho anuncien quasi be tot. La calor a la zona es horrorosa una calor seca que ens deixa el cap mes tou del que ja el tenim. Hem anat tambe a veure un espectacle per adults del Circ du Soleil que ha estat genial.

Despres de dos dies a LV i nomes gastant-nos dos dolars a les maquines escurabutxaques (son complicadissimes d'entendre, hem d'esperar a acabar el doctorat en vici i ludopatia) vam anar cap al Grand Canyon. Durant les hores de trajecte per carreteres llargues, avorrides i desertiques els dos palanganes ens vam dedicar a fer regles de tres tot deduint conceptes que la gent a priori abans de marxar a USA ja sap pero que nosaltres els hem descobert in situ. Si algu hi veu algun fallo, que ho digui, dema ens esperen 6 hores amb bus que hem de passar d'alguna manera!

Deduccions:

- 1 euro = 0.83 centims de dolar

- 1 milla = 1.6 km

- 1 galo = 0.33 litres

Amb aquestes deduccions, certes o no, ens vam sentir super satisfets i cultes. Tenint en compte que anavem al G. Canyon i ens pensavem que era un tros de roca i no una peazo de muntanya o alguna cosa similar.

Per el Grand Canyon tot va ser espectacular, vam veure sortir i pondre's el sol des d'un dels observatoris on pots apreciar tots els colors i matisos de la muntanya. No us penseu pas que vam matinar, no no no, vam arribar a les 5 de la tarda al Parc Natural i a les 4 de la nit la fred del cotxe ens va despertar... Si... imagineu lo pitjor i encertareu... vam dormir al Chevrolet. Enyoravem les nits passades a l'almera del damia.

Quina puta nit de gossos que vam passr. Dues marmotes reconegudes internacinlment que poden dormir dretes i aquelles horetes al cotxe van costar de passar. En Damia mort de ferd al seient el conductor i fotent uns bots de Deu que semblava que volgues bolcar el cotxe i tot per la droperia de no anar al  maleter a buscar una manta. La Fabrellas morta de por perque el seny li provoca estats adulterats (de persona adulta) no veia clar dormir al cotxe pero un cop va estar embalsamada i cargolada dins del sac del Dechatlon va poder dormir pero cagant-se amb els terratremols que provocada el Damia amb els seus moviments.

El dia 4 de juliol vam tornar a Las Vegas esperant que hi hagues una gran celebracio nacional i resulta que la unica celebracio que vam veure des d'on estavem nosaltres van ser quatre focs artificials de fireta, segur que no vam llogar els xinos que venen a Blanes jajaja. Sort que vam decidir celebrar-ho pel nostre compte sopant a un mexica i anat a una discoteca de l'equipo on hi havia la festa de l'escuma i uns super gogos que anaven ballant estupendament que disposaven dun cash a la seva roba interior molt superior al que actualment disposem nosaltres al compte corrent conjunt. Que no haguem de demanar:  "Una monedeta per menjar en algun pont similar als gironinos".

Dema ja anem cap a LA i avui continuarem disfrutant del super hotel on estem allotjats, creueu els dits perque no ens pillin a la piscina, ja que hi anem il.legalment per no voler pagar una taxa complementaria.

Molts petons i abracades.

PS: Maria i Xecu, gracies per llegir-nos no patiu els nostres fetges estan en bon estat de conservacio...

Aventures by car

Mamouth Lakes, 1 de juliol del 2010

Seguidors i admiradors tots,

No us penseu que us tenim abandonats pero anar pels EEUU sense Pc o Mac es un desastre, aqui nomes hi ha internet a les biblioteques publiques.

Des de l'ultim dia que us vam deixar a SFCO no ha parat de passar-nos coses, perque no es faci molt llarg i tinguem alguna cosa a explicar-vos quan us veiem face to face farem un petit resum del que ens ha passat fins ara.

SFCO: ciutat de somni on no us penseu pas que passejar-hi es facil. Es com anar a la muntanya russa, ara pujo un carrer, ara en baixo dos, ara una pendent del 10% ara una del 50%... total que vam patejar per tot San Francisco fins que vam arribar al Castro: el barri de nens i nenes que es toquen. Com que estavem assedegats de tant caminar vam entrar a un bar on la unica dona era la Fabrellas... a base de margarites (a tres dolars!!!) vam acabar torrats a les 20.30 hores de la tarda quan al carrer encara hi havia sol!!! Superada la primera prova de foc vam veure que ens calia ballar per arribar a lhotel sense fer gaire soroll... Tan de SFCO i supers locals vam acabar ballant ABBA en un local rosa. Quin fart de riure mentre tornavem a ser conscients dels nostres actes. Retorn a l hotel: odissea.... Amb tan de liquid a l estomac no podiem arribar al restroom de l hotel i vam acabar colant-nos en un Burguer per fer pipi coneixent un carpenter, altrement dit fuster de pacotilla, que ens va deixar colar i amb el que vam establir coversa de lavabo. Finalment vam tornar a l hotel 5 estrelles amb una pizza deliciosa sota el brac per acabar la nit ben sopadets.

SFCO-Modesto: Al mati seguent vam anar a recollir el nostre super Chevrolet, el nou company de viatge, per anar de ruta per California. La primera parada va ser Modesto, un poblutxu super extens on nomes hi ha motels, cases, supers i botigues cutres. Vam superar amb nota, gracies a la piscina del motel, la primera nit com a pordieseros.

Yosemite: ignorants com som, vam sortir del motel i ens van dirigir cap aquest parc natural. Ens pensavem que anavem al Aiguamolls de l'Emporda, pero sorpresa... quan vam veure el mapa, vam ser conscients que entravem a una dimensio desconeguda. Un parc natural de les dimensions de dos o tres Catalunyes. Mireu si som tontos que vam preguntar a quina hora tancaven el parc... clar que el tanquen... i avisen la gent per megafonia que han d'abandonar el recinte.... juas juas juas, alla la gent s'hi passa setmanes enteres!!! 

Farts de pedrotes decidim anar cap a Mamoth Lakes per veure com el seu nom indica: lakes (llacs) Arribem a una ciutat que amb la Fabrellas vam decidir descriure-la com a Puigcerda o Andorra de contrabando. Mai haviem vist ampolles de ron, birra i altres destilats d'aquelles dimensions... i mira que ens agrada el mam!!! (Curbet, vam veure ampolles de Capitan Morgan de 5 litres per 30 dolars eh eh eh... els eurus....)

Dormim en un motel de senderistes i professionals de la muntanya per recuperar forca veient la nostra sessio diaria de dibuixos animats ( South Park & Futurama) disfrutant d unes Lays tamany familiar  i una Coronita de litre.

Avui abans d'abandonar el verd i les pedres us voliem explicar l aventura i com no despres de veure llacs i fer una excursio d-alt risc amb neu  hem tornat sans i estalvis a una biblioteca a donar senyals de vida

Un petonas i disculpeu que no podem penjar cap foto de moment

PS: ja sabem que tothom es pregunta si ens hem perdut o no amb el cotxe, doncs i senyors i senyores, per sorpresa vostra i nostra, ens perdem menys del que ens pensavem

Boston-San Francisco

San Francisco, 28 de juny del 2010

Hola familia!!!

El tema d-internet esta cardat i no tenim temps per fer una entrada com les que ens agrada fer. Nomes dir-vos que vam estar tombant per Boston amb en Leo i la Clara i que vam poder comprovar que a USA tambe tenen ciutats verdes i tranquiles amb un munt d'universitats que l'envolten.

Quan vam anar a Boston ens vam instalar a casa de la Jodie que em sembla que no us en hem parlat. Es una amiga de la Francesca que ens va acollir a casa seva durant dues nits. No us ho perdeu en el sopar de benvinguda vam gaudir de la companyia d,una veina de la Jodie de Barcelona que fa 20 anys que viu alla.

Comiat el dissabte al mati del Leo i la Clara i nosaltres comencavem solets la nostra aventura per arribar a SFCO. Viatge de quasi 8 hores per arribar a SFCO a l-altra costa dels EEUU i a les 22.15 hores arribavem a SFCO sense saber ni on collons era l-hotel. Un mangante ens va acompanyar amb el seu super cotxe, camuflat de taxi, fins a l-hotel. Tot i que ens vam acollonir pq ens pensavem que ens plumaria el viatge va ser agradable i ilegal.

No tenim paraules per explicarvos com es lhotel, nomes dir que ni quan ens casem ens envoltara tant de luju. Ja penjarem fotos. Ja hem complert els objectius que ens haviem marcat per la ciutat: passar el dia de lorgull (aixo es mereix un post a part, quan tinguem temps) nomes dirvos que hi havia mes pluma per metre quadrat que al super edredo que tenim a lhotel. Una experiencia que ens ha fet mes gais!

Dema ja agafarem el cotxe per anar a fer la ruta pels parcs naturals del pais, reseu a sant cristofol un parell de parenostres perque ara si que comenca laventura de Telma i Louis.

Merci pels missatges i mails de tots els seguidors. Petons!!!

PD:

Nen del gos i nena del carrer Iberia se us fa saber que estem be i sabem anar solets pel mon tot i que no ens ho pensessim

Com tenim a la resta de la gent? ESteu tots be? Se us envien petonets i ens agradara saber de vosaltres.....

D'Amherst a Ca la Fletcher

Boston, 25 de juliol del 2010

Benvolguts tots,

Ens plau comunicar-vos que encara som vius. Els americans són bones persones i ens tracten bé. A vegades ens costa poder comunicar-nos amb ells però nostru senyor, per sort, ens ha dotat d'un llenguatge no verbal molt ampli i internacional. 

Després del sopar de l'úlitma entrada van anar a dormir. El dia següent vam estar passejant per Amherst on el lema d'una de les samarretes universitaries era: "Amherst where only "h" is silent", evidentment en Damià ja n'ha encarregat una caixa per Nadal. Després de voltar-la durant tot el matí per el poble, penseu que amb lo gran que és, vam estar buscant-nos per l'extensió de quatre carrers la Clara, en Damià i l'Esther. Com que som una mica justos ens vam trobar a l'hora de dinar. Havent dinat vam llogar un carro per poder moure'ns per l'Estat de Massachussets.

El lloguer d'aquest cotxe ens va costar fer una tesi doctoral de les empreses del sector i les putes assegurances i cobertures que podíem tenir per si ens queia el sostre al cap.

Amb el cotxe a punt i tots carregats vam anar a visitar Northampton: la gent culta diria que és el poble on hi ha unes super universitats de "NENES", jo, i penseu que ho escriu en Damià, ho resumiria dient que era "un publuchu de tortilleres de segona regional": espero no faltar el respecte a ningú. Espereu que tinc un dilema moral amb la Fabrellas i li passo el PC fins ara col·laboraré amb aportacions indirectes: See you later!!! (siyurlater).

Fabrellas: el poble era un gran campus. No puc afirmar que les nenes fossin tortilleres o del equipo però segur que es tocaven entre elles. Mentre fèiem el guiri vam acabar entrant a una botiga d'aquelles on no s'hi troba res de bo però que ho remenes tot i hi trobes andròmines d'aquelles que només pots regalar en els mítics "enemics invisibles"... Grans objectes trobats: diari de la caca (llibre la utilitat de la qual era fer un invetari de les deposicions diàires amb la seva descripció acurada tenint en compte la textura, la solidesa, la varietat cromàtica, els aromes i la contaminació acústica); guia de NYC on t'explicaven tots els puestus on ensardinar-te per tal de ser arrestat pels cossos de seguretat;  i l'últim gran objecte, i vinculat a la sexualitat, era un llibre infantil amb un forat al mig on hi podies introduir el genital masculí. Cada pàgina era un escenari on la cigala adquiria diferents papers protagonistes.

El dia següent vam anar cap a Cape Code. En aquest moment tan emblemàtic per en Damià, li passo el teclat perquè ningú millor que ell pot explicar l'experiència d'estar envoltat de dos dels seus hobbies preferits...  Ara us ho explica.

Nens i nenes torno a ser jo. Us informo que aquest collons de Cape Code la wikipèdia diu que vol dir: "cabo bacalao", ja té conya la història venint de Northampton... No ens descentrem que ens queden moltes bestieses per compartir.

Cape Code vam determinar amb la Clara que era casa de la il·lustríssima Jessica Fletcher que per qui no en recordi la biografia és la millor detectiu d'arreu del món després del detectiu Poirot (Àngels un petonet i aquest comentari va per tu). Tots il·lusionats de saber que anavem a casa de la Fletcher (protagonista de "S'ha escrit un crim" durant més de 10 anys, per alegria dels presents vam saber que l'Àngela Lansbury encara és viva i està fent un musical a NYC amb la Catherine Zeta Jones que fent "tomate" us diré que és la dona del Michael Douglas i la protagonista de "El Zorro" (no feu males interpretacions).

Cabe Code territori eminentment GLTB és el Sitges americà. Un poblet encantador amb casetes de somni on només hi viuen pescadors, padrins, artistes, jardiners per mantenir les zones verdes i la població autòctona i forana GLTB.

Les activitats que vam realitazar en aquest petit poble de costa van ser: menjar llagosta com a sibarites el dia de la revetlla de Sant Joanr, anar de karaoke on vam conèixer la Victoria Abril americano-travesti, mirar botigues i galeries d'art i disfrutar d'un dels llocs de platja més bonics i relaxants on mai hem estat.

Vist que ja comença a ser hora de tancar la paradeta, deixarem per un altre dia la magnífica acollida que vam tenir a Boston i l'aventura posterior en aquesta ciutat americana, que segons el nostre guia, Leo pels amics, és la més antiga i el bressol de la nació d'USA.

A la platgeta del nostre hotel

Si demà tenim temps penjarem més fotos de l'aventura. Donem les gràcies a la Clara per la col·laboració nocturna de l'entrada d'avui. En Leo, per si us heu preguntat on era, ja fa hores que pesa figues, o altrament dit està roncant al quarto del costat.

De les estacions als súpers

Amherst, 21 de juliol del 2010

Ja fa gairebé 24 hores que estem per USA i evidentment ja ens ha passat de tot. El viatge, o millor dit l'aventura, no podia començar millor, vam passar una nit de festa per Barcelona abans d'agafar el vol. Ja us podeu imaginar que ens vam afartar com a berres al Bidasoa i vam anar a fer el rosa per Arena i altres locals de reputació suspitosa.

El viatge en sí, o sigui el desplaçament, va transcórrer sense incidències. Tot s'ha dir que tampoc ho vam notar ja que vam roncar durant tot el trajecte. Només ens vam despertar quan les nenes de Air France s'acostaven amb la menjadora.

Després d'unes quantes hores de vol i alguns kalimotxos fets amb amb Pepsi i vi de França made in avion vam arribar a Boston.  Durant el trajecte sols remarcarem dos moments rellevants:

- Primer: quan coneixem a la nostra companya de seient, una senyora de seixanta anys que per la seva forma de dormir peculiar vam determinar de batejar-la com "la Difunta". Com a "Difunta" determinem el fet que la dona semblava morta, o sigui, com es diu a USA "embalsamatet".

- Segon: quan a la fila de davant coneixem una familia protrotípica i mega correcte amb dues mainades encantadores que ens van fer babejar les poques estones que estàvem amb els ulls oberts.

Un cop allà havíem d'agafar dos busos per arribar fins a casa d'en Leo a Amherst. Aquest petit viatge ens va ensenyar, cosa que suposem  que ens serà útil per la vida d'USA, que una "h aspirada" pot ser vital per arribar als llocs. Una pronunciació mal feta gairebé ens fa anar a un poble que no era. Expliquem: amb el nostre gran anglès vam demanar un bitllet de bus a "amjerst" i no a "amest" i això va desembocar en un   primer moment de "Damiada-Fabrellada". Ens van comentar que no hi havia combinació per arribar fins a les dues de la matinada i només eren les sis de la tarda.... Després de trucades a en Leo i aclariments amb mala llet i  mala comunicació amb el "tiquetero" de la companyia de busos, que ja tindrà conya la història,  la "merda" de companyia es deia "Peter Pan", vam poder entendre que havíem pronunciat malament el poble i que potser ens haguéssin enviat a l'altra part d'Estats Units si ens haguessin donat el tiquet pel poble "inventat" que demanavem.

Resumint vam aconseguir tiquet i després d'esperar-nos en una estació d'autobusos dues hores vam pujar a l'autobús per arribar a casa d'en Leo. Per arribar ens feia falta fer transbord i seguint amb la tònica del  viatge: a cada transport públic que hem pujat ronquem com a socs. 

Vam fer el transbord del primer autobús sense incidents, vam canviar de bus i vam començar la segona part del trajecte. Tot i que vam intentar no dormir, perquè erem conscients del perill que això suposava , el nostre instint de berres roncadores va podre amb el nostre instint de personetes racionals vam acabar dormint com a truges. De sobte una veu ens va dir: "go go" i no us penseu pas que ens xiuxiuejava a l'orella l'Amy Whitehouse... era el conductor talla xxxxxxxl que ens avisava que havíem de sortir del bus perquè aquella era la última parada de la línia. Vam baixar a la parada del campus universitari sense llum i sense ningú a qui demanar un SOS. Després d'uns moments de pànic escènic en Leo i la Clara ens van venir a rescatar en mig de la solitària nit universitària amb un cotxe robat a la propietària de la caseta on el nen del gos s'allotja.

Després d'un bon sopar, amanit per una millor companyia, van arrenjar el campament base per dormir. Vam habilitar dos metres quadrats per convertir-lo en un espai de quatre llits individuals... Entre roncs ens vam despartar en un nou dia.

ZZZZZZZZZZZZ

El primer dia pròpiament americà ha estat una adaptació al medi: hem esmorzat pancakes, en una cafeteria 100% made in USA, hem visitat la universitat que ha acollit en Leo durant aquests mesos, hem visitat tots els supermercats de la zona repartits segons la capacitat econòmica del comprador/a, l'exigència dels paladars i la necessitat d'exquisideses per metre quadrat. No podíem ser conscients fins al moment  que el consumisme pugui arribar a aquests extrems i hi hagi tants quilòmetres d'estanteries i de varietat de productes en zones comercials que, perquè us en feu una idea ,poden ser de l'extensió de mig Girona... 

Aquesta excursió ens ha portat a preparar un sopar les consequències d'aquest són les línes que ara podeu estar llegint.

 Al bus que ens va portar de l'aeroport a la South Station de Boston

 

Damià i Fabrellas després de deborar pancakes

La casa que tapem és la d'en Leo, no la mansió de la dreta.