De les estacions als súpers

Amherst, 21 de juliol del 2010

Ja fa gairebé 24 hores que estem per USA i evidentment ja ens ha passat de tot. El viatge, o millor dit l'aventura, no podia començar millor, vam passar una nit de festa per Barcelona abans d'agafar el vol. Ja us podeu imaginar que ens vam afartar com a berres al Bidasoa i vam anar a fer el rosa per Arena i altres locals de reputació suspitosa.

El viatge en sí, o sigui el desplaçament, va transcórrer sense incidències. Tot s'ha dir que tampoc ho vam notar ja que vam roncar durant tot el trajecte. Només ens vam despertar quan les nenes de Air France s'acostaven amb la menjadora.

Després d'unes quantes hores de vol i alguns kalimotxos fets amb amb Pepsi i vi de França made in avion vam arribar a Boston.  Durant el trajecte sols remarcarem dos moments rellevants:

- Primer: quan coneixem a la nostra companya de seient, una senyora de seixanta anys que per la seva forma de dormir peculiar vam determinar de batejar-la com "la Difunta". Com a "Difunta" determinem el fet que la dona semblava morta, o sigui, com es diu a USA "embalsamatet".

- Segon: quan a la fila de davant coneixem una familia protrotípica i mega correcte amb dues mainades encantadores que ens van fer babejar les poques estones que estàvem amb els ulls oberts.

Un cop allà havíem d'agafar dos busos per arribar fins a casa d'en Leo a Amherst. Aquest petit viatge ens va ensenyar, cosa que suposem  que ens serà útil per la vida d'USA, que una "h aspirada" pot ser vital per arribar als llocs. Una pronunciació mal feta gairebé ens fa anar a un poble que no era. Expliquem: amb el nostre gran anglès vam demanar un bitllet de bus a "amjerst" i no a "amest" i això va desembocar en un   primer moment de "Damiada-Fabrellada". Ens van comentar que no hi havia combinació per arribar fins a les dues de la matinada i només eren les sis de la tarda.... Després de trucades a en Leo i aclariments amb mala llet i  mala comunicació amb el "tiquetero" de la companyia de busos, que ja tindrà conya la història,  la "merda" de companyia es deia "Peter Pan", vam poder entendre que havíem pronunciat malament el poble i que potser ens haguéssin enviat a l'altra part d'Estats Units si ens haguessin donat el tiquet pel poble "inventat" que demanavem.

Resumint vam aconseguir tiquet i després d'esperar-nos en una estació d'autobusos dues hores vam pujar a l'autobús per arribar a casa d'en Leo. Per arribar ens feia falta fer transbord i seguint amb la tònica del  viatge: a cada transport públic que hem pujat ronquem com a socs. 

Vam fer el transbord del primer autobús sense incidents, vam canviar de bus i vam començar la segona part del trajecte. Tot i que vam intentar no dormir, perquè erem conscients del perill que això suposava , el nostre instint de berres roncadores va podre amb el nostre instint de personetes racionals vam acabar dormint com a truges. De sobte una veu ens va dir: "go go" i no us penseu pas que ens xiuxiuejava a l'orella l'Amy Whitehouse... era el conductor talla xxxxxxxl que ens avisava que havíem de sortir del bus perquè aquella era la última parada de la línia. Vam baixar a la parada del campus universitari sense llum i sense ningú a qui demanar un SOS. Després d'uns moments de pànic escènic en Leo i la Clara ens van venir a rescatar en mig de la solitària nit universitària amb un cotxe robat a la propietària de la caseta on el nen del gos s'allotja.

Després d'un bon sopar, amanit per una millor companyia, van arrenjar el campament base per dormir. Vam habilitar dos metres quadrats per convertir-lo en un espai de quatre llits individuals... Entre roncs ens vam despartar en un nou dia.

ZZZZZZZZZZZZ

El primer dia pròpiament americà ha estat una adaptació al medi: hem esmorzat pancakes, en una cafeteria 100% made in USA, hem visitat la universitat que ha acollit en Leo durant aquests mesos, hem visitat tots els supermercats de la zona repartits segons la capacitat econòmica del comprador/a, l'exigència dels paladars i la necessitat d'exquisideses per metre quadrat. No podíem ser conscients fins al moment  que el consumisme pugui arribar a aquests extrems i hi hagi tants quilòmetres d'estanteries i de varietat de productes en zones comercials que, perquè us en feu una idea ,poden ser de l'extensió de mig Girona... 

Aquesta excursió ens ha portat a preparar un sopar les consequències d'aquest són les línes que ara podeu estar llegint.

 Al bus que ens va portar de l'aeroport a la South Station de Boston

 

Damià i Fabrellas després de deborar pancakes

La casa que tapem és la d'en Leo, no la mansió de la dreta.